Al llarg dels més de 100 anys que té el cinema ens hem trobat amb pel·lícules meravelloses de principi a fi, que ens submergeixen en increïbles històries i personatges i que arriben al final mantenint-nos en suspens pel que pot passar. El problema és que hi ha vegades en què els guionistes, els directors o les pròpies productores es tornen boges i acaben embolicant-la marró amb certes conclusions dignes de penes de presó.
És per això que ens hem animat a portar algunes de les pel·lícules més controvertides. Aquestes que tothom va comentar per les seves terribles finals en el moment de la seva estrena i que han perdurat al llarg dels anys com a autèntics atemptats contra la mateixa lògica de la història. Òbviament, recorrerem a spoilers per explicar algunes coses així que si no n'has vist alguna, et recomanem que no llegeixis el que indiquem sobre ella no sigui que et destrossem aquesta màgia d'acabar enfadat pel final que van idear.
Aquí teniu les millors pel·lícules amb els pitjors finals…
Minority Report
La pel·lícula de Steven Spielberg és un desplegament de mitjans i bona acció fins que arriba el moment d'acabar la història i, en comptes de recollir l'esperit del relat de Philip K. Dick, decideix embolicar-la i treure tot el sentit a la història. Originalment l'escriptor va concebre el desenllaç de Minority Report com un dilema en què el protagonista, John Anderton, ha de cometre l'assassinat que han vist els Precog i reconèixer que el cos de Precrim és infal·lible, o llençar-ho tot a baix evitant cometre el delicte, cosa que suposaria la fi d'aquest sistema.
La pel·lícula enreda les coses ficant pel mig un cap de Precrim que manipula proves (i als Precogs) i eliminant per complet aquest final antològic contemplat a la novel·la de Philip K. Dick. Una pena.
sóc Llegenda
La pel·lícula protagonitzada per Will Smith té moments molt interessants però, malauradament i com en el cas de Minority Report, s'allunyen del text original, on tot té sentit i el final és antològic. La novel·la de Richard Matheson acaba amb una revelació que deixa sense paraules el lector ja que veiem com el nostre protagonista és l'únic ésser humà viu mentre que tots els altres són vampirs (zombies a la pel·lícula).
I què vol dir això? Doncs que l'amenaça real no són els vampirs, que viuen a la seva manera, sinó aquell humà que és el monstre que els ataca de dia i que causa estralls i terror entre els que ara són la població majoritària al món. La pel·lícula, com recordareu, conclou amb el protagonista descobrint un antídot contra aquesta infecció zombie i donant-ho a una dona que aconsegueix escapar i trobar altres supervivents. És a dir, un despropòsit total.
Obre els ulls
La pel·lícula d'Alejandro Amenábar va ser un èxit rotund que va demostrar el seu talent per fer pel·lícules. El problema de Obre els ulls és que hi ha un moment en què s'han embolicat tant les coses que no queda més remei que surti algú a explicar-nos el que hem vist. Això té lloc al terrat de la Torre Picasso de Madrid, a la seqüència final, on el protagonista decideix posar fi al malson.
La decisió d'aquest desenllaç és que, sense aquesta explicació, ningú no hauria sabut què estava passant a la pel·lícula pel que, igual que Amenábar opta per explicar-nos la història de la criogenització, podia haver encaixat qualsevol altra cosa sense que ningú hagués trobat a faltar aquesta història. Una pena.
Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall
Molts fans es van enfadar força amb el final d'aquesta quarta entrega de les aventures d'Indiana Jones, per tancar totes les incògnites i no donar marge per a altres teories o arguments futurs ja que ho explica tot gràcies a la presència d'una enorme nau espacial amagada en un temple que, al final de la pel·lícula, surt disparada cap a l'espai.
Per a molts, aquesta decisió no estava en sintonia amb el que s'ha vist en les tres primeres pel·lícules i era massa simplista, fins i tot en el disseny de l'OVNI, que sembla tret d'una pel·lícula de sèrie B dels anys 50 del segle passat. En aquest cas, es va produir certa divisió d'opinions però connectar l'univers d'Indiana Jones amb les modes de la dècada en què té lloc tampoc no estava malament… o sí?
La Guerra dels Móns
Steven Spielberg sembla que segueix copant aquest top de finals decebedors i, en aquesta ocasió, tornem a la seva filmografia amb La Guerra dels Móns. Aquí el problema no és tant la forma com acaben amb els invasors (un virus), com aquesta tendència del director a la sensibleria ja que les coses acabin bé, almenys per al protagonista i tota la seva família que, després de viure autèntics episodis d'horror espantós amb milers de morts, surten indemnes tret del final.
Ni la dona, ni els fills de Tom Cruise (Ray Ferrier a la pel·lícula) pateixen una esgarrinxada mentre que pràcticament mitja humanitat és desintegrada en atacs massius a poblacions i ciutats de tot el món. Esperem que algun dia Spielberg ens expliqui com pot passar una cosa així, ni tan sols de forma estadística…
Star Wars Episodi IX L'Ascens de Skywalker
Sens dubte estem davant un d'aquells finals que va posar en peu de guerra la comunitat starwarera: un clon de l'Emperador a la darrera entrega? Que la protagonista de les noves pel·lícules és la seva néta? Que al final Kylo Ren es converteix en Ben Solo com si fos un nou Anakin Skywalker a El Retorn de l'Jedi i uneix el seu poder al de Rei? Què aconsegueixen derrotar el tirà unint les dues estirps protagonistes dels nou films?
Espereu, espereu que ho assimilem. No, no ens agrada aquest final i per descomptat dubtem molt que algú s'acordi ell amb el mateix delit que vivim la primera mort de l'Emperador a l'Episodi VI després de caure pel pou de l'Estrella de la Mort a les mans de Darth Vader. No us sembla?
perduda
Aquesta pel·lícula és un petit despropòsit que no espera ni tan sols al final per decebre'ns ja que, quan entrem a veure-la al cinema esperem que anirà d'una cosa, i de sobte fa un tomb i va d'una altra. En aquest cas no volem rebentar-vos el que passa, per si decidiu donar-li una oportunitat i viure en primera persona aquest enuig de veure el que han ideat els guionistes, però si a meitat de metratge podem considerar que és el final, aquesta perduda us defraudarà com poques. Quin horror!
Origen
Amb tot l'afecte que guardem a Christopher Nolan pel seu superb treball en cadascuna de les seves pel·lícules, i els enormes esforços que realitza per mostrar narracions originals, aquesta pel·lícula del britànic és una mostra del seu talent. Tot i que al final llenci tot una mica avall i recorri a un tòpic manat per deixar-nos amb la mel als llavis, quedant-nos sense saber si el que està vivint Dominick Cobb és realitat o un somni.
Aquest pèndol fent voltes sense caure és l'evidència que el protagonista no ha aconseguit escapar-se i la realitat li queda molt, molt lluny? O aquest darrer intent de caure significa el contrari? Potser aquesta indefinició és una genialitat, però molts espectadors es van quedar amb les ganes de tenir una confirmació real del que acaba passant al protagonista…